Lligat a la llarga tradicició marinera de les Illes Balears, on el mar ha estat sempre símbol de riquesa i comerç, l’origen d’aquest ofici es perd a les profunditats del temps. Als segles XVIII i XIX va viure la seva màxima esplendor gràcies a l’apogeu del transport marítim. Atès al seu caràcter familar, la transmissió del coneixement d’aquest art es va mantenir intacta fins al començament de la segona meitat del segle XX, en què la introducció d’importants canvis en els processos de construcció i els materials, així com el gir econòmic cap a altres sectors com el turisme i la indústria, van fer que aquesta activitat centenària estàs a punt de desaparèixer i es perdés un legat de segles de saviesa.

Gràcies a l’esforç per sobreviure i adaptar-se als nous temps que han duit a terme empreses com Construccione Navales Bennasar i a l’interès d’algunes institucions, avui dia aquest ofici es troba en vies de recuperació i és força valorat entre els compradors que cerquen un producte molt pràctic i estètic.

El “mestre” era l’artesà capaç de dissenyar i construir una embarcació a partir de troncs d’arbre. El primer pas el feia el pescador, que li explicava al mestre el tipus d’embarcació que necessitava. A partir d’aquestes premises el mestre elaborava un esborrany, que solia pintar en un plafó de fusta. Llavors triava la fusta adient per a cada peça i la tallava. A continuació plantava la quilla i les quadernes per configurar “l’esquelet” de la barca; aquest procés rep el nom de “embrancament”. Un dels processos més lents i laboriosos era “l’entaulament”, que consistia en folrar l’exterior de la barca amb taules, i donar-li d’aquesta manera l’aspecte definitiu. Finalment es procedia al “calafatament” (omplir les juntes amb estopa i quitrà vegetal per conseguir un casc impermeable). L’embarcació estava llesta un cop s’havien pintat la coberta i l’exterior.

El resultat de tot aquest procés salta a la vista: una embarcació distingida, tècnicament perfecta i estèticament insuperabe.